“JA N’HI HA PROU: REPÚBLICA”

S’està escrivint molt darrerament dels incidents vinculats a la cacera d’elefants del Rei Joan Carles i el seu posterior accident. Després m’hi referiré. En tot cas, aquesta nova “relliscada” de la família Borbó, si té alguna cosa bona és que posa un altre cop sobre la taula el debat sobre la monarquia a Espanya. Crec, de totes maneres que hem de separar els dos aspectes de la qüestió: El de la monarquia, com a concepte i el de l’actitud de la família reial per un altre. Com es sol dir: “Que els arbres no ens deixin veure el bosc”.

En relació a la primera qüestió, la monarquia. No fa falta gaire argumentar l’anacronisme d’una institució com aquesta en ple segle XXI. En uns moments on s’està reclamant amb força una democratització real de la “cosa pública”, un sistema per apropar a la població a la política, una transformació dels partits polítics per adaptar-los a la nova realitat, un sistema electoral representatiu i on els electors puguin passar comptes amb els seus electes, una transparència dels afers i els diners públics. Quin sentit té una institució, no democràtica, hereditària, on li toca ser cap d’estat no el més preparat per la feina si no el primer fill mascle, sigui qui sigui? Amb un menyspreu absolut per la igualtat de gènere. Cosa aquesta, per sort, acceptada ja per tothom.

Això en relació a la institució com a tal, però si anem en concret a la monarquia espanyola i analitzem els seus orígens veurem coses més curioses. Per exemple: “l’hereu” a la corona era el fill de Alfons XIII, Joan de Borbó, però ell era contrari al dictador Franco, i aquest el va apartar i va cercar enter els seus fills. El que li tocava era endarrerit mental, després hi havia un altre, però aquest se’l va carregar d’un tret d’escopeta en un “accident de caça” el Sr. Juan Carlos (és veu que això dels trets d’escopeta també és hereditari –veure el nen Froilan-). En definitiva: Franco va triar al Juan Carlos com a successor a cap d’estat i aquest va acceptar i compte!!! va jurar per Deu els “Principios Fundamentales del Glorioso Movimiento Nacional” en un plenari solemne de les Corts Franquistes. Després, suposo que és devia confessar d’haver jurat en fals (avantatges dels catòlics) i –diuen- va afavorir la transició democràtica. Després va venir el 23-F, on encara no està clar –ni és pot parlar en Espanya d’aquest tema- quin va ser el paper del Rei en la conspiració. Sembla per documents recens en la premsa alemanya que hi estava més que implicat, però…suposo que mai ho sabrem.

Per no parlar dels seus negocis i els de la seva família. A tall d’exemple, burxem una mica en la concessió de les obres de l’AVE a una empresa espanyola a Arabia Saudí i veiem el paper del Rei en la mateixa i…curiosament, qui es diu que ha pagat la recent cacera d’elefants?: Un empresari Saudí, curiós, no? I els negocis del gendre i la princeseta? sense comentaris…per les darreres gravacions, sembla que hi estaven tots i totes implicats.



Això sense entrar en la immoralitat que suposa que ens aquests moments de crisi, amb més de 5.000.000 d’aturats aquest senyor se’n vagi de cacera a Àfrica amb un cost de 40.000€ i l’accident que hem hagut de pagar entre tots amb un cost de 4.500€.

Finalitzant, es deia fins ara que Espanya, no era tant monàrquica si no més aviat JuanCarlista…ara sembla que ni això. Conseqüentment: per anacrònica i per immoral, ni monarquia ni borbons: República i quan abans millor.


Francesc Osan


 http://xcat.cat/18/04/2012/talaia-ja-nhi-ha-prou-republica/