VIOLÈNCIA? QUINA VIOLÈNCIA?

Els incidents de caire violent que van passar durant tota la jornada a rel de la vaga general del passat 20 de març han anat darrerament omplint pàgines i pàgines – la majoria de condemna i reprovació-. Fins i tot hem sentit unes declaracions del ministre de l’interior Jorge Fernández Díaz, aplaudides entusiastament pel conseller de governació, Felip Puig en  el sentit de voler assimilar aquests incidents amb la “Kale Borroka” i manifestant la intenció d’endurir el codi penal a fi de castigar amb més contundència aquestes conductes.


No seré jo qui aplaudeixi aquests tipus d’accions, però crec que s’ha de matisar i matisar bastant. És evident que hi ha nuclis de vandalisme insert dins la nostra societat que actuen en tots aquells esdeveniments de caire massiu que tenen lloc a les ciutats. Tots recordem els reprovables incidents en que acaben la majoria de celebracions de les victòries del Barça o ja el tradicional ritual d’enfrontament amb la policia al final de les “Festes de Gràcia”. De tota manera, seria un error posar dins el mateix sac aquests fets amb el que va passar el 29-M. Tot i considerar que aquests grups podien –és del tot probable- estar-hi també vinculats, crec que hem d’analitzar aquesta violència des d’una òptica més general.


Estem en un moment polític i econòmic realment complicat: l’atur està arribant a rècords alarmants i un dels col·lectius més afectats és precisament el dels joves. Podem veure a tota una generació, curiosament la més ben preparada de la nostra història, sense cap esperança de futur ni de poder-se construir una vida autònoma i lliure. No existeix ja la possibilitat de feina mínimament estable. Ara ser mileurista és un “privilegi”. La nova legislació aprovada pel PP consagra l’acomiadament lliure i la precarietat laboral. L’estat del benestar s’està desmuntant dia a dia i sembla que la cosa anirà a pitjor. I que tenim en front? Una esquerra –partits i sindicats – institucionalitzada que no planteja alternatives viables i engrescadores. Els grans partits d’esquerres han abandonat fa temps la lluita pel canvi de sistema polític i econòmic; això quan no han estat còmplices de reformes que han atacat directament als sectors socials més desafavorits.


Hi ha una tensió latent cada més forta dins la nostra societat i, quan hi ha tensió, per algun lloc acaba petant –normalment pel lloc més dèbil- Ara només cremen neumàtics i contenidors, malauradament penso que dins de poc cremaran altres coses.


Això es violència, sí, indubtablement! i és normal que els sectors benpensants s’escandalitzin. Però també s’ha d’afirmar rotundament que també hi ha un altre violència, més contundent, més terrible: la violència d’una família que no pot pagar la hipoteca i és desnonada i a sobre ha de continuar pagant. Que uns pares no puguin donar de menjar als seus fills i no cobrin cap mena de prestació social. Que tinguis una urgència i no puguis anar al teu ambulatori per que l’hagin tancat o que no el puguis portar a l’hospital per que no hi hagin ambulàncies. També és violència que xoriços i corruptes confessos no estiguin encara a la presó. També ho és que es faci una amnistia fiscal a defraudadors i només pagant el 10% quan la majoria de curritos portin pagant els seus impostos tota la vida.



Aquesta és la principal violència a la nostra societat i aquest és l’autèntic terrorisme d’Estat i del Poder. Lo altre, tot i que lamentable i si es vol condemnable...només el símptoma d’una malaltia, la d’un sistema caduc i degradat que ja no s’aguanta per enlloc. Un sistema que s’ha d’enderrocar.


Francesc Osan