15-M: QUO VADIS?

15-M: QUO VADIS?

Aquests dies es commemorava el primer aniversari de les concentracions de l’any passat del 15-M. Han estat dies de reflexió i lluita que van començar amb una important manifestació el passat dissabte 12 de març i van continuar amb tot un seguit de debats fins el mateix dia 15.


No es l’objecte d’aquestes línies d’analitzar en profunditat la diversitat del que suposa el “moviment dels indignats” com se’l coneix popularment. En tot cas el que volia expressar tan sols les meves percepcions a flor de pell, les meves impressions com un “espectador interessat” o un “tímid adherit”. Dir-me altre cosa seria una manca de respecte vers els milers de persones que treballen dia a dia per a fer possible l’èxit del moviment.


Fa un any em vaig passejar sovint per la Plaça de Catalunya, em va interessar molt  la frescor dels missatges polítics, la heterogeneïtat dels participants, amb un predomini evident dels joves però amb una participació molt activa dels “vells lluitadors”. Aquella experiència va significar, al meu entendre, el naixement o la majoria d’edat –depèn de com ho enfoquem- d’unes formes de lluita noves i innovadores, d’unes formes de participació suggerents i, de manera molt especial el poder haver posat sobre l’agenda política problemàtiques –com la dació en pagament dels habitages per pagar de les hipoteques pendents, o els desnonaments, que fins el moment no havien estat visibles.


Un comú denominador entre la majoria dels acampats era el rebuig frontal i radical al sistema capitalista imperant, al model de creixement i a l’economia neoliberal, amb una absoluta desconfiança amb les institucions de l’Estat, amb especial incidència amb els funcionament dels actuals partits polítics, sindicats i els polítics, entesos com a mers apèndixs del sistema. Manifestaven que no se sentien representats per ells: “No, no ens representen!!!” era una de les consignes més corejades.

Un any després he pogut constatar que el moviment ha madurat, s’ha consolidat, el treball en els barris ha anat donat els seus fruits. Les demandes i reivindicacions s’han anat poc a poc homogeneïtzant i prioritzant, malgrat d’extraordinària heterogeneïtat del moviment. 


Val a dir que s’han incrementat les problemàtiques i fenòmens  que fa tot just 12 mesos començaven a apuntar-se: l’increment de la crisi econòmica mundial, l’obsessió malaltissa per la política “d’austeritat”, sense implementar polítiques de creixement, la submissió a les polítiques econòmiques i socials del neo-liberalisme, de l’eix Merkosy, del gran capital i del FMI i del BM; el creixement exponencial de l’atur, dels desnonaments,  la destrucció sistemàtica i planificada de l’estat del benestar y de la qualitat en els serveis públics, amb les continues i retallades en serveis essencials com la sanitat, l’educació i la protecció social; la anorreació de l’esperança de vida lliure i autònoma de la joventut; l’escàndol manifest en la  parcialitat i politització de la justícia. 


Tot això adobat per la corrupció omnipresent, la utilització de cabals públics pel salvament de la banca privada amb el seu punt culminant amb el cas de Bankia. 


La retallada dels més elementals drets civils, d’expressió i manifestació i inclús de resistència pacífica, amb l’intent de criminalització del moviment amb l’anunci de la modificació del codi penal per a “castigar” o limitar aquests drets, l’increment de la violència policial... etc...


Les consignes que més vaig escoltar en la manifestació i passejant per la Plaça de Catalunya eren les de rebuig i oposició al sistema i especialment la de “Resistència”. Aquest crit em va semblar especialment estimulant. El resistir és una actitud positiva i conscient i és el primer pas, el preludi per a qualsevol acció de construcció de futur. És un crit clar: “Ja n’hi ha prou”.


De tota manera, és precisament el tema de como continuar, de como construir el projecte de futur és, al meu parer, on apareix la debilitat del moviment: Com es pot fer això?


El moviment del 15-M s’hauria de dir més aviat els moviments del 15-M. És un moviment absolutament heterogeni, d’origen, de procedència ideològica  de visió de de futur. I això com es lliga?: Com es transformen les idees amb propostes concretes i implementables? Com deia Gramsci, les idees no viuen sense organització.


Hi ha precedents no gaire alentidors: En el passat el que va suposar, per exemple, el Maig del 68 a París. Va ser un moviment de protesta, revolucionari en les formes i en les idees: “Siguem realistes demanem l’impossible” o “sota les llambordes hi ha la sorra de la platja”. Va triomfar en  el concret? Segurament no, entre altres coses per la traïció del Partit Comunista Francès molt potent en aquell moment  i pels sindicats majoritaris, especialment la CGT –els socialistes a França en aquell moment eren testimonials i residuals-. Les esquerres oficials no solen recolzar allò que no poden controlar. No va triomfar en el polític –les eleccions immediates a França va donar una amplia majoria absoluta al General de Gaulle-  però si en l’ideològic. Europa i el món avui no es poden entendre sense aquell maig del 68, especialment en tot el que fa referència a les llibertats personals, el naixement del  feminisme com a concepte i moviment, l’alliberament de la dona, la llibertat sexual i el respecte a les opcions sexual, lla cerca d’estructures diferents a la família com a institució tradicional, els moviments antiracistes, el pacifisme com a valor i inclús en la literatura, la música i la moda. El festival de  Woodstock - 3 dies de pau i musica l’agost de 1969 a Bethel –New York (USA) amb més de 500.000 participants, l’auge del rock i el moviment hippie, no es podrien entendre sense el maig del 68.


Com s’ha de valorar doncs el maig del 68? Segons el meu criteri, i “grosso modo” va suposar una revolució cultural a nivell mundial – i això no és poc- però no va significar a curt i mig termini una revolució política i sistèmica. 


Molt més recentment, el gener de 2001 és  va celebrar a Porto Alegre (Brasil) el primer Fòrum Social Mundial amb un intent d’aplegar a  la societat civil de tot el món sota l’intent de crear un altre model de globalització i sota la consigna “Un altre món es possible”. Ha tingut el recolzament de nombrosos intel·lectuals d’esquerres i ha promogut conceptes com el “dret a la ciutat” els “drets humans de tercera generació”, la visibilització dels moviments indígenes (especialment americans), la lluita per la terra, l’aigua i un model de creixement sostenible i respectuós amb la natura i uns nous conceptes d’ètica social i equitat i qüestions pràctiques alternatives com el software lliure. Ha estat també un moviment  que no ha volgut integrar mai al seu si, ni als partits d’esquerres tradicionals ni als sindicats oficials. En primer lloc per que no els reconeixien com a actors i també per a no deixar que fossin instrumentalitzats per ells. 


Malgrat tot, al meu entendre, a passat un fenomen semblant al del maig del 68. Els Fòrums socials han creat un nou substrat ideològic que ha impregnat la societat i també a les esquerres, però no ha tingut (o volgut) la capacitat de transformació de la realitat. Allò de “un altre món es possible” ha quedat com una bonica idea, però més enllà de les proclames ideològiques no s’han donat passes concretes, per a construir-lo.


El moviment del 15-M pot ser una altra cara de la mateixa moneda vist com està anant. Les idees son positives, estan fent forat dins la societat. La necessitat de democràcia real i justícia social, el sentiment de no sentir-se representats pels partits i sindicats tradicionals, el rebuig al sistema tal i com està concebut i als aparells de l’estat actua,l la visibilització de problemàtiques que fins ara estaven camuflades. Però que més? I ara què?


De moment la primera conseqüència política va ser el desastre de les eleccions municipals del maig de l’any passat. On la crida al vot nul, en blanc o al vot als partits petits va funcionar, però va causar, curiosament, un efecte pervers: el triomf de la dreta i, per tant, el reforçament objectiu de les polítiques de retallades i de desmuntatge de l’estat del benestar contra en que s’estava lluitant. Error de càlcul? Voluntat de que passés per aguditzar les contradiccions? Algú tant sols ho va pensar? Les tres coses? Qui ho sap... però en tot cas assenyalo que és una contradicció que la defensa de determinades reivindicacions afavoreixi  a les forces contra les que s’està lluitant.


No es menys cert que els partits de l’esquerra tradicional i oficial de Catalunya – PSC i ICV- No han fet gaires esforços per intentar ser permeables als sentiments i neguits que s’estaven i s’estan plantejant a les places i carrers del nostre país, el 15-M del 2011 i el 12-M d’enguany. Més enllà d’una proclama de la Imma Mallol manifestant que ella també era “antisistema”, cosa certament esperpèntica en una política que porta més de vint anys vivint del sistema.


El PSC, en pla marcià...a la seva, desconfiança vers els “indignats” per no dir manifesta hostilitat –no confessada, això si- “no vesteix”-, però de les reivindicacions de més democràcia, democràcia real, més transparència, primàries llistes obertes, nou sistema electoral, no inclusió d’imputats  de corrupció a les llistes electorals, etc... que algú van defensar en el darrer congrés del Partit i que d’alguna manera sorgien de l’esperit del 15-M, res de res, totes les esmenes rebutjades. Només una lleu i tímida referència a que el candidat a President de la Generalitat és triaria en primàries obertes a la francesa –després d’haver vist, això si- l’èxit que van suposar en el país veí. I sembla que això tampoc està clar – de moment han creat una comissió per a elaborar un reglament. Ja se sap, quan és fa una comissió és el millor símptoma de que no es pensa fer res. No m’estranya, a part de que el convenciment  del PSC vers la democràcia interna es més aviat tebi, s’ajunta en que sembla el seu primer secretaria Pere Navarro, no acaba de despuntar. En aquest escenari, en unes primàries obertes, lliures i no condicionades, fins la meva tieta tindria oportunitat de guanyar-lo.


D’ICV, en pla identitari: to be or not to be. Què som? d’on venim...són un partit ecologista?, són socialistes, comunistes, neo-comunistes, radicals, nacionalistes, federalistes, una mica de tot?. Son d’esquerres de debò? Això que vol dir exactament? Estan contra el sistema, si? no? Que volen ser quan siguin grans?. Hi ha hagut apropaments, o intents d’apropaments vers el moviment del 15-M, però amb aquest grau d’indefinició es difícil que et prenguin seriosament.


Al meu entendre, només hi ha una alternativa en un doble sentit: Per un costat política, s’ha de conformar una gran aliança política que entri amb força en totes les institucions democràtiques i converteixi les idees en propostes polítiques i programàtiques concretes: Hi ha exemples exitosos a Europa: El Front de l’Esquerra de Jean-Luc Melenchon a França que va obtenir un meritori 11,1% en les darreres eleccions presidencials i va ser capaç d’aglutinar a tota l’esquerra alternativa; La Coalició de l’Esquerra Radical (Syriza) a Grècia, amb Alexis Tsipras al front, va quedar en el segon lloc amb un 16,8% i segons els sondejos pot guanyar en les properes eleccions del 17 de juny i finalment el moviment representat per Nichi Vendola –actual president de la regió de Puglia (Itàlia) i el seu partit Esquerra, Ecologia i Llibertat que es presenta seriosament en les properes legislatives a Itàlia. 


Val a dir també que aqueta construcció d’alternatives no es dona només a Europa. Seria interessar observar amb cura de fenòmens com Chavez (Venezuela) Correa (Equador), Morales (Bolivia) o Lugo (Paraguai), són vies autònomes i diverses pero que conflueixen en la mateixa direcció.

Per un altre banda i en paral·lel, hi ha un altre camí a recórrer,  que molta gent ja hi ha començat a treballar: El moviments dels barris, la creació de cooperatives de consum, la creació d’espais d’ajuda mútua i d’intercanvi del temps, la defensa contra els desnonaments, i en definitiva els moviments de resistència i de lluita i d’acció directa contra el sistema. Demostrar en definitiva que un altre societat és possible, que cal defensar-la i lluitar per a ella en TOTS els fronts, inclosos els de dins del sistema.

Francesc Osan