Ara fa uns dies es va fer públic un vídeo de la “prova de vida” dels tres europeus segrestats el passat 23 d’octubre als campaments de refugiats sahrauis del sud d’Algèria. Aquests es sumen a les dues segrestades de MSF a Kenia i als tres de l’ONGBarcelona Acció Solidària del novembre de 2009 i que es va prolongar durant nou mesos.
Tots aquests segrestos, sumats al que han patit cooperants d’altres països europeus, posa sobra la taula un cop més la vinculació entre la seguretat i la cooperació al desenvolupament.
Em pogut sentir comentaris de l’estil “que hi feien allà aquests”, “ells s’ho han buscat” “és la seva responsabilitat, l’Estat ni ha de pagar”, etc, etc…
Recordo perfectament –hi vaig ser malauradament protagonista- el debat que llavors es va produir al voltant de com garantir la seguretat dels cooperants i si s’havia de realitzar projectes de cooperació en països de risc. Es val alçar moltes veus manifestant la necessitat d’abordar decididament aquesta problemàtica, va parlar el president de la Federació Catalana d’ONGD, el director de l’Agència Catalana de Cooperació de l’antic govern i la Secretària General de d’Agencia Española de l’actual govern socialista. També és va sumar la comissaria d’interior de la UE, la Sra Cecilia Malsmström que va intentar promoure una iniciativa europea en aquest sentit.
Han passat tres anys, tenim cinc segrestats més, i el debat està encara per fer i no s’ha resolt res de res. Sembla clar que és una qüestió de màxima actualitat i que la societat i el món de les ONG’s reclama.
En primer lloc voldria fer una afirmació contundent: Ni les ONG’s ni la cooperació oficial poden retirar-se les zones de risc. Normalment la violència va vinculada a la manca de desenvolupament i a la pobresa i és precisament en aquests països, on és necessari el treball de la cooperació. Si ens retiréssim d’allà les conseqüències serien encara pitjors.
Deixant sentat el principi de la permanència en el terreny, com protegir a les persones que hi treballen? Sota la meva opinió, és correcta la posició de MSF de rebutjar per principi les escoltes a càrrec de les forces de seguretat dels països receptors, la imatge que això donaria seria absolutament contraproduent. Un dels principis de la cooperació es la vinculació amb la població local. Estar aïllats per l’exercit o la policia no es la via.
Segurament el camí a explorar és, per un costat, la pròpia autoprotecció dels cooperants, el coneixement del territori, el no córrer riscos innecessaris i el planificar bé les actuacions. Una segona, la implicació de les forces de seguretat locals com a part de contribució dels països receptors. És a dir que en els pressupostos dels projectes s’hauria d’incloure l’apartat de seguretat dins el capítol d’aportació local i, finalment, una actuació decidida de la comunitat internacional per preveure les actuacions sobre el terreny de manera coordinada, realitzar protocols de seguretat i complir-los i, especialment, no deixar a les ONG’s a la seva sort o ventilar el tema dient simplement que no s’hi vagi o treure’s responsabilitat posant en la web d’Exteriors que no es recomana viatjar a aquests països.
Resumint: Com em moltes coses, aquest és problema concret, derivat d’una problemàtica global i que ha de tenir una resposta global, multifactorial i multiactorial i amb una clara implicació de les autoritats dels països receptors, dels estats i de la comunitat internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada