Sobre la Por

Diu en Raimon: “De vegades la Pau, no és més que por, por de tu por de mi, por dels homes que no volem la nit”.És una reflexió interessant.

Us preguntareu, perquè parlar de la por? Aquesta és una qüestió abastament tractada per filòsofs i psicòlegs a la que poc podria aportar. Malgrat tot, és un tema que em va deixar pensatiu i que vaig tocar de passada en la darrera columna de “Talaia”: ¿perquè els delegats del 12è congrés del PSC tenien por a signar o a que els veiessin signar per demanar el vot secret?

Què els hi provocava aquesta por, que els hi passava pel cap en aquells moments? Una cosa em va portar a l’altre i vaig pensar: Aquella por –o la por en general- és un sentiment racional o irracional?. ¿Quin raonament feien els delegats abans de signar? O és movien per “inèrcia”, com els xais?

Com deia Hobbes “el dia que jo vaig néixer la meva mare va parir bessons: Jo i la meva por” Podríem afirmar per tant, seguint aquest raonament, que la por es consubstancial a l’ésser humà. Hi ha, moltes tipus de por, la por a la mort, a l’amor, a proclamar les teves idees, al poder establert, a no ser res, a no “sortir a la foto”, i una de les més terribles, la “por a la llibertat” –com molt bé tracta Erich Fromm-. I també a perdre quelcom –la feina, el càrrec,…- i cada una segurament té les seves motivacions.

En aquest sentit crec que la por, tot hi ser part integral de nosaltres, és un enemic a vèncer. En el moment que experimentes por deixes de ser tu mateix, li dones el poder a un altre, ja sigui el teu altre “jo” o –i és el més greu- li dones el poder sobre tu a una altre persona o institució. Arriba un moment en que et paralitzes, deixes de fer res, el sol fet de moure’t  pot provocar que perdis el control, que “l’altre” s’apoderi de tu i això és un cercle viciós, no es trenca mai. “Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire” que deia en Martí Pol.

Per sortir d’aquest atzucac doncs, només hi ha una solució: lluitar  per prendre les regnes de la teva vida. Pensar que no tens res a perdre, perquè estàs lluitant per ser tu mateix. Per ser un home lliure. Només pots ser lliure quan no tens por, quan prens les teves pròpies decisions sense que res et coarti.

Si analitzem la història veurem que la gestió i la manipulació de la por ha estat sempre vinculada a l’exercici i el manteniment del poder, tant per les estructures polítiques com les ideològiques. El poder decideix que és el que és bo i el que és dolent  i quina es la moral o les lleis dominants i, conseqüentment, si nades contra corrent vas de pet a l’infern o a la presó o la més simple i pura marginació social.

Així és pot afirmar amb rotunditat que la pèrdua de la por és un triomf de la llibertat i, conseqüentment la victòria de la llibertat i la consecució del lliure albir són essencialment unes conquestes “revolucionaries”.

L’home tindrà por, però ha d’actuar com cregui malgrat això. Aquest és l’autèntic valent.Ens sentiríem tant lliures si no estiguéssim tant espantats!