Sóc afiliat del PSC des de fa molts anys, no tinc cap càrrec a cap nivell, ni públic ni orgànic. Esperava amb atenció el Congrés que es va celebrar el darrer cap de setmana. Havia seguit amb una certa expectativa –tot hi que amb molta desconfiança- el procés preparatori. Sentia a parlar molt de noms, de candidats, una mica de la relació amb el PSOE, que si grup parlamentari propi o no, que si veu pròpia o no, que si de renovació, de maneres, de polítiques (això ho deia tothom –uns amb la boca petita i altres proclamant-ho amb la boca molt oberta).
Em sorprenia que ningú, després del període més desastrós de la història del socialisme català fes plantejaments autocrítics. Alguna cosa s’hauria fet malament els darrers quatre anys, no? Em va sobtar no sentir plantejaments innovadors i valents per sortir de la situació actual. També em va sorprendre que, malgrat el sentiment d’una part important del conjunt dels afiliats i dels que es senten formar part de l’àmbit socialista i de l’impacte positiu de les propostes i les reflexions sorgides del moviment del 15-M i dels “indignats” –que haurien de formar part del patrimoni de les esquerres-de reclamar un congrés obert i amb la màxima participació i transparència, s’organitzés el congrés amb menys delegats que mai i amb la mínima participació del territori.
Les sorpreses no van acabar aquí! per acabar-ho d’adobar l’informe de gestió de l’executiva sortint –responsable de la direcció del PSC en els darrers quatre anys- volia aprovar-se a la “Búlgara”, amb les mans aixecades, coartant el més bàsic dels drets democràtics: El vot secret. Mala pinta tenia allò –vaig pensar-. Gràcies al grup de companys i companyes, que aglutinats al voltant d’ @Arasocialisme i d’altres plataformes crítiques vam fer el titànic esforç d’aconseguir el 30% de les signatures dels delegats per forçar el vot secret.
Més sorpreses: jo hi era per allà, mentre recollíem les signatures. Vaig poder veure de tot: delegats que et deien: “signaré quan no miri ningú”, “ho consultaré amb el meu cap de delegació”, “haig de preguntar-ho”, “bronques” a qui signava, el Joaquim Nadal contestant “no m’atabaleu”, insults als que recollien les signatures i, por… molta por. Vaig pensar: ¿por en un partit socialista? No anem bé… No pot ser…
I més “curiositats”: el 80% dels que després serien escollits membres de la nova executiva del “Nou PSC” es van negar, d’una manera radical, a signar pel vot secret. Paradoxes de la vida! no?
Altres coses “curioses”, un cartell que havien elaborat els companys de les signatures que deia quelcom tant “revolucionari” com: “atreveix-te a canviar” va ser “censurat” i no va poder ser introduït dins el recinte del Congrés. Potser si que era massa “revolucionari”!
I els resultats? Grup propi a Madrid?: no! Algú a oblidat llastimosament i interessadament que no s’ha de demanar, que els protocols d’unitat de la fundació del PSC i de la seva relació amb el PSOE, ja ho estableixen així, que el PSC és un partit sobirà i que té ja un grup propi. A quedat en que és mirarà de visibilitzar-nos més. Però si ja estan “retratats” cada cop que voten contra Catalunya a Madrid!
Polítiques socialistes i d’esquerres? Quines en concret?: “No sabe, no contesta”
Renovació dels càrrecs i de les formes? Si repassem la nova Executiva, pràcticament el nucli dur continua invariable, i els que no hi són tornen a entrar per la porta del darrera:Iceta i Nadal continuen al front del grup al Parlament; Montilla president i portaveu del grup al Senat, Corbacho continua com a president del Consell Nacional suma i segueix.
Resum, una gran oportunitat perduda i com deia aquell: “No és això companys, no és això”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada