Fa just una setmana s’acabà a Sevilla el congrés del PSOE. Escenari: derrota sense pal·liatius a les eleccions municipals i autonòmiques, desastre a les generals i previsió de derrota a les properes eleccions andaluses. En resum, la pitjor situació del socialisme espanyol i català en la història de la democràcia.
Davant d’això, hom pensaria que el que tocava era fer una catarsis, un procés d’actualització d’idees, una identificació de noves necessitats i alternatives, una renovació del projecte socialista, uns nous objectius, una nova manera de comunicar i connectar amb la societat i profunda autocrítica de com es van fer les coses, especialment els darrers anys del govern ZP.
Doncs no, des d’una observació purament externa i després de parlar amb amics i amigues que hi van ser-hi i fent un simple repàs d’hemeroteca s’ha pogut veure que no. El PSOE no ha estat capaç de començar un veritable – i creïble- procés de canvi S’ha limitat a una reiterativa, inútil i estèril baralla pel poder, sense confrontació de programes i projectes concrets.
De fet, en podríem reptar a veure qui recorda alguna proposta concreta i específica que hagi sortit del congrés, fora de les tant manides “primàries a la francesa”, que sembla que s’han posat de moda. Com sempre s’ha fet allò tan hispà i nostrat de que “inventen ellos”. Més enllà d’això –que no és tampoc una gran innovació- ningú pot recordar cap altra proposta novedosa.
Una altra evidència del gran interès que els congressistes varen mostrar per la feina a fer, com per exemple, debatre unes idees, es que després d’escollir el Secretari General, els bars de Sevilla van experimentar un creixement exponencial de clientela. Varen ser ben poquets els que es van quedar discutint les esmenes a les ponències. Bé, discutir, discutir, sembla que tampoc, la paraula més escaient potser seria “liquidar”. La prova: aproximadament 16.000 esmenes ventilades en 4 hores. Molta profunditat no crec que assolissin, els debats. I el dia de l’elecció de l’executiva no hi eren quasi el 25% de delegats. Sense comentaris…
Una qüestió important al meu entendre, es analitzar la posició dels socialistes catalans en relació a les dues candidatures; sembla que al PSC li interessava que guanyés Carmen Chacón. El seu nou 1er secretari Pere Navarro en diverses declaracions públiques ho va manifestar així. Per quines raons? Donat que no hi havia cap diferència significativa entorn al programa i al projecte polític, quin podia ser el motiu? Potser que fos nascuda a Catalunya? Encara que de “catalana”, dins el govern de Zapatero, no es va no es va caracteritzar, precisament per exercir-ne. Potser per que pensaven que si una catalana fos secretaria general el PSC tindria més quota de poder dins el PSOE?. Probablement aquesta podria ser la raó principal. En tot cas mai han estat explicitats els arguments del recolzament del PSC a Carmen Chacón.
Malgrat tot, curiosament, sóc del parer que amb la victòria de Rubalcaba, el PSC objectivament ha guanyat. Amb la Chacón de Secretaria General, a “veu pròpia” aprovada en el darrer congrés del PSC objectivament no s’hagués pogut exercir. La Sra. Chacón tenia moltes hipoteques per a tornar, a Andalusia, a Madrid i a Castella, per exemple. Els vots, com els préstecs, no es tornen gratis, hi ha interessos a liquidar. Per contra, amb la victòria de Rubalcaba, el PSC, no té deutes i –si vol- pot dur a terme realment el que va vàrem decidir en el congrés, tenir veu pròpia, mantenir la independència del PSOE en allò referit a la defensa dels interessos de Catalunya i en l’execució del seu programa.
En definitiva: El triomf de Rubalcaba és una oportunitat objectiva pel desenvolupament autònom del PSC i per la implementació del seu propi projecte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada