Estem assistint dins de l’àrea mediterrània a una efervescència política de gran magnitud: L’anomenada “primavera àrab“, amb la caiguda dels règims presidencialistes de Tunísia, Egipte, Líbia, com a conseqüència de revoltes populars i l’esgotament de les estructures autoritàries existents fins ara, són un dels esdeveniments més destacats dels últims anys en el món àrab. Prova d’això és que estan provocant un deixant de moviments i manifestacions en altres països com Bahrain, Algèria, Jordània, Iemen, Síria i l’Iran, capaços de desestabilitzar els seus règims de caràcter autoritari. D’altra banda cal citar els incipients canvis al Marroc amb l’anomenada “Llei de regionalització“.
Ens trobem, sens dubte, davant d’uns esdeveniments sense precedents que suposen una transformació de la realitat des de la base, utilitzant les noves tecnologies i amb els valors democràtics i ciutadans. La ciutadania, impulsada per la dura realitat socioeconòmica i liderada principalment pels joves, es troba en l’epicentre d’aquestes revoltes i ha adquirit un rol clau en les reivindicacions. El que demanen aquests moviments ciutadans, al capdavall, és poder exercir els drets de ciutadania i construir una alternativa amb institucions democràtiques capaces de donar resposta a les problemàtiques reals del territori com l’auge desorbitat de la desocupació i la falta de llibertats i oportunitats. Les necessitats en aquests països per afrontar la transició democràtica són molt àmplies i diverses però tenen un eix central: Els opositors reclamen que els seus governs compleixin amb les seves responsabilitats envers la ciutadania: educació, treball, habitatge i assistència mèdica.
En aquests moments hi ha un denominador comú en els països de la ribera sud de Mediterrani: Els governs provisionals i no elegits de Tunísia, Egipte i Líbia han hagut d’afrontar diferents graus d’insatisfacció i protestes de la població per la manca de participació, transparència i inclusió en el procés de redacció de les respectives constitucions. S’està reivindicant un ordre apropiat en el què desenvolupar un procés constitucional legítim i integrador, que desemboqui en una desconcentració de poders i una transició democràtica pacífica. Aquest és un repte extraordinàriament complex. Al meu entendre, els principals objectius dels processos constitucionals en marxa es podrien resumir en una sèrie d’elements generals a nivell regional: 1r Aconseguir la desconcentració del poder, mitjançant la descentralització de la presa de decisions i els recursos. 2n Separació de poders, transparència i legitimitat. 3r Decidir l’ordre dels canvis: el dilema està entre “constitució primer” o “eleccions primer”. 4t Ràpida retirada dels caps militars dels seus càrrecs de govern, en especial, a Egipte, on estan provocant una certa involució. 5è Evitar la polarització o la integració insuficient de les minories i l’exclusió dels lleials a l’antic règim. Cal una integració deliberada dels perdedors per aconseguir un consens bàsic que permeti començar des de zero. 6è Participació de tots els grups polítics i integració dels partits islamistes. 7è Protecció de drets humans i llibertats cíviques i 8è Promoure l’educació i la conscienciació dels futurs votants.
Per finalitzar, el que és absolutament necessari és que les potències ex-coloniales i post colonials no interfereixin en aquests processos de construcció dels seus futurs. Han fet el joc a totes aquestes dictadures durant més de 30 anys sense moure un dit i ara no haurien d’intentar (com ho estan fent) instrumentalitzar de nou als nous règims per afavorir els seus interessos polítics i econòmics.
REVOLUCIÖ DE LES ROSELLES
ResponElimina