SÍRIA: LA GRAN HIPOCRESIA

Estem  assistint aquests dies a una important escalada de la violència a Síria, una espiral que sembla que no tingui ni límits ni final. Els medis mitjans de comunicació occidental i alguns altaveus del proper orient no deixen de destacar-ho de manera quotidiana. Les condemnes verbals no deixen de produir-se. Però malgrat tot, no sembla que passi res...el conflicte no s’atura i ningú intervé. Sembla estrany,  especialment si ho comparem amb la no tant llunyana intervenció a Líbia.

Analitze-m’ho una mica. Les revoltes àrabs del Sud del Mediterrani, han tingut alguns denominadors comuns.  Primerament, les més o menys espontànies revoltes populars que, per una o altra causa, han anat esclatant a tots els països de la zona. Algunes han triomfat i d’altres no.  

Tunísia, segurament és el cas més genuí i autèntic, on pot ser possible una veritable transformació en sentit democràtic.

Al Marroc, el Rei ha estat intel·ligent i ha llançat unes reformes de perfil baix, amb la complicitat de tots els partits, inclosos els islamistes moderats.

Argèlia: va haver-hi un intent de revolta, va ser esclafat ràpidament i no se’n ha tornat a parlar.  És un bon aliat d’occident, no crea problemes polítics i el gas i el petroli arriben amb normalitat a Europa, cap problema!

Líbia, ja sabem com van anar les coses, una prolongada guerra civil. Gadafi, primer l’enemic públic nº 1 i després el “gran amic” de la majoria de líders de la UE, però s’havia tornat massa inestable, era massa incòmode i impresentable. Calia “neutralitzar-lo”...i es va fer, amb el recolzament armat de la ONU i la OTAN.

Egipte: aprofitant les revoltes populars els militars van donar un cop d’estat, amb la complicitat d’Occident, van eliminat a Moubarak  -ja amortitzat- i segueixen manant ells, amb la pantomima d’unes eleccions pseudodemocràtiques. Occident i Israel, no poden permetre tenir un règim no “amic” a les seves fronteres del Sud i el canal de Suez és massa important com per a que no estigui controlat.

Iemen: continua el conflicte, ningú diu res.

Bahreim: va haver-hi una insurrecció, va triomfar i les tropes d’Aràbia Saudí  van envair el país i fora el problema! amb els silenci còmplice de la comunitat internacional. Recordem, només per a recordar, que l’Iraq  de Saddam, va envair Kuwait i Bush Pare va organitzar la 1ª Guerra del Golf.

Y Síria? A aquest país ha governat històricament el partit  Baas,  amb orígens d’inspiració laica, socialista i panarabista. El mateix partit que governava a Iraq i amb fortes aliances amb Nasser a Egipte, el moviment dels no alineats i posteriorment amb la URSS. Va ser una peça clau en el període de la guerra freda. Un règim, amb una forta base popular, sunnita  i amb el suport dels cristians maronites i un baluard contra l’expansionisme israelià, malgrat te encara una part del seu país (els alts del Golan) envaïts per Israel.

Síria ocupa una posició geoestratègica vital en aquela zona convulsa del món. És la entrada de la nova Rússia de Putin en la regió, cosa que ni els Estats Units ni la UE veuen amb bons ulls. Es un espai tradicionalment “seu” després dels acords entre el Regne Unit i França al final de la 1ª Guerra Mundial, on es van repartir els restes de l’imperi Otomà, creant artificialment països com el Líban o Jordània que sempre havien format part de Síria.

A ningú l’interessa realment un canvi d’estatus-quo a la regió en aquests moments. Quin sentit pot tenir que es digui que el règim Sirià –sunnita- estigui aliat amb Iran i Hezbollà  -chiites- i alhora estigui reprimint a la majoria chiita del seu país? No és una contradicció? Qui està movent els fils de la revolta “popular” a Siria. A qui li pot interessar un govern chiita a les fronteres d’Israel i Palestina?  i qui està promovent internacionalment un atac internacional contra Iran?

En el fons és un immens joc d’escacs on els sirians son les peces, però algú està jugant per ells la partida. I qui paga?: Com sempre la població innocent. Si es vol realment aturar el conflicte, identifiquem els jugadors i parem-los. No estan tant lluny nostre.